Deixar el Penyafort-Montserrat

“De què serveix la vida si quan la tenim sembla morta? La vida és per sentir-la, per vibrar, per lluitar. Això justifica el nostre pas per la terra”. – Jaime Pardo Leal

Durant un temps en les fugaces i revoltades joventuts de molts estudiants a la ciutat de Barcelona, el lloc on viuen es converteix en la part principal de les seves vides: cada dia que hi passen, cada dia que ho senten, com si fossin part d’aquell indret i com si formessin junts un sentiment que es podria comparar al que es sent per pertànyer a un poble o d’una ciutat.

Una vegada marxes d’aquest lloc i saps que segurament ja no hi tornaràs a viure penses en el que ha significat per tu. Sempre hi haurà qui només el veu com dos edificis on poder passar els dies mentre s’intenten aprovar els exàmens, però d’altres veuen molt més enllà el que hi creix allà dins, perquè basta obrir un poc els ulls com per notar-ho. Per molts dels que estan al Penyafort-Montserrat aquell és el món en el que viuen i és allà on tenen la seva vida: d’alguna manera t’omple dia rere dia el que es cou dins d’aquelles habitacions, sales, biblioteques, menjadors…

Quan he fet la mirada enrere als dies que he viscut al Penyafort-Montserrat he recordat els primers dies quan arribes i és tot un món nou per conèixer, tota la gent que hi viu amb tu i amb la qui compartiràs tot el curs; tanmateix, després de les primeres setmanes tots serem com coneguts des de sempre. Moltes vegades són sols els mateixos col·legials els qui creen les activitats, les festes, els tallers… que són els llocs i els moments on tots ens podem trobar i descobrir-nos mútuament i on podem conèixer persones que potser ens acompanyaran la resta de les nostres vides. És aquest el gran potencial que té el Penyafort: la infinita capacitat dels que hi viuen per trobar coses per fer que et facin sentir part d’aquella casa i d’aquell col·lectiu. Quan arriba el moment d’una festa, es genera un enorme ambient d’expectació i d’il·lusió per com anirà pels que encara no n’han viscuda cap del Penyafort, com pels que ja hi han anat però segueixen sent igual d’especials; és molt complicat sentir-se sola o sol enmig de tanta gent amb ganes de passar-ho bé, i és que no falten ocasions (Ses Verges, esquiada, Carnaval, Olimpíades, Culleretes, Penyarock…).

No és cap novetat dir que en el Penyafort hi trobes amistats, perquè tothom és obert a conèixer gent nova amb la qui descobrir-se a un mateix. Comprovar quantes persones hi caben a la mateixa habitació és sempre una bona opció per divertir-se una nit després d’acabar els maldecaps del dia a dia, així com mirar pel·lícules tots plegats fos en una sala o en una habitació del “zulo”. Segurament no esperava que després d’un examen acabaríem fins la matinada jugant al Risk al “Bar Juan”, ni com tampoc que en un pont quan molta gent marxa jo acabaria dormint en una habitació del cinquè pis del Montse…

Una de les grans virtuts que té viure i conviure en aquest indret és que molta gent es troba en la mateixa situació que tu, especialment en els moments crítics del curs com són gener i juny, on ningú té altra cosa al cap més que la col·lecció d’exàmens que es presenten al seu davant. Al Penyafort hi trobes companyonatge i ajuda desinteressada quan més necessària és, i és que sempre va bé que algú et proporcioni uns fabulosos apunts ben complets, el llibre que no trobaves o, perquè no, un examen d’un altre any que per algun motiu ha anat a parar a les mans d’algun col·legial. Sembla mentida com puja la moral el suport mutu que et proporciones amb els teus companys i companyes quan arriba l’època dels finals.

Tenc molt clar que ocupen un lloc important en els records dels meus dos anys al Col·legi Major els concerts, recitals i activitats de cultura que es van succeint al llarg del curs. Em sento afortunat d’haver pogut participar-hi, tan per l’oportunitat que ofereix per expressar el que sent un mateix com per treballar en equip amb altres col·legials i conèixer-ne de nous. No em puc imaginar altre lloc que no fos el Penyafort on hagués pogut sortir a l’escenari a cantar i tocar La Flama d’Obrint Pas en el Penyarock o fer camí amb cançons mallorquines de’n Tomeu Penya pel Montserock; les emocions que vaig sentir en aquells concerts no es poden descriure en poques línies. I no s’acaba aquí, perquè també hi va haver prou nits preparant Festivals de Primavera, assajant els cants (crits) a la coral, pujant muntanyes amb el grup excursionista, assistint a les conferències i donant l’opinió (moltes vegades era més un tocar els nassos) durant els debats polítics de cada setmana. Al Penyafort sempre són benvingudes les bones idees i la participació dels col·legials en les activitats i això el converteix en un lloc únic.

Per descomptat, el millor que hi trobes aquí són les persones, gent amb ganes de viure, de conèixer, de passar-ho bé i de créixer com a persones: persones amb qui compartir l’experiència universitària i potser un futur emocionant.

Escric en present perquè encara no sent que hagi marxat del Penyafort-Montserrat, potser perquè encara m’acompanyen els records que aquell indret m’ha forjat i que mantenen vius les persones que allà he conegut, les quals han fet, una per una, que jo sigui el que som avui i que pugui escriure tot el que aquesta casa ha significat per mi. Tan de bo tothom pogués gaudir dels dies que molts hem gaudit al Penyafort-Montserrat i tal vegada si tothom aprengués el que s’aprèn allà, la nostra societat seria bastant diferent.

Guillem MF

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s